Salou és un municipi que es troba situat a la costa catalana, al Sud de la ciutat de Tarragona. Paral·lela al litoral i a uns 25km de distància, emergeix amb alçades superiors als 1000m la Serra de Prades. En trobar-se amb les muntanyes, l’aire humit procedent del mar es veu obligat a ascendir, perdent temperatura i condensant el vapor en forma de pluja. L’aigua baixa per les fortes pendents de les muntanyes, regula la seva velocitat en passar per les valls i es distribueix, de nou en direcció al mar, en diferents rieres que recorren la fèrtil plana. Aprofitant l’orografia, aquest cicle que periòdicament es repeteix, ha caracteritzat secularment la producció agrària del lloc. En conseqüència, estem a un paisatge que s’estén pel territori amb els recursos que aquest li proporciona, l’interpreta i li dona sentit a diferents escales.

La lògica del model agrícola i la seva interacció amb els cicles naturals, contrasta amb l’inhibició dels models de creixement urbà. Per a aquests el territori és un espai físic on implantar-se, i la forma resultant respon habitualment a una ordenació impostada.

En el concurs es demanava projectar 80 habitatges de protecció oficial en un emplaçament situat al nord de Salou. Plantejat com una nova trama urbanitzada que s’imposa als traçats agrícoles preexistents, el nou lloc s’origina a partir de grans parcel·les que contenen edificis aïllats disposats ortogonalment.

La normativa de planejament definia dos blocs iguals a la cantonada d’una de les illes i en contacte amb el nou parc. Amb una planta de 15x52 m, cadascun disposava d’una orientació favorable a l’assolellament de la zona interior.

Amb aquets antecedents en els que es qüestiona la porositat i la interacció amb el medi, i a on s’aposta per un territori més impermeable i de creixement ràpid, la proposta planteja les preguntes als espais entremitjos, a les transicions, als llindars,… com a pont o enllaç per a establir continuïtats i no estancaments, intentant obrir significativa i conceptualment els límits entre diferents realitats.

En conseqüència, el projecte proposa un teixit amb vàries escales d’intervenció, amb un programa d’habitatge social que desenvolupa les seves propietats de relació, construint una arquitectura entesa com a suport i propera a la realitat de l’usuari.

Deu habitatges per planta es distribueixen en cada edifici de planta baixa més tres, de manera que girant tres cap al tester i mantenint set alineades al carrer es fragmenta el bloc en dues parts, plantejant així les cantonades i les relacions entre els fronts interiors i exteriors del conjunt dels habitatges.

Un lleuger talús separa les plantes baixes del terreny, permetent l’entrada de llum i aire natural a l’aparcament. En aquest pla inclinat tapissat amb lligabosc es planta un petit bosc de pollancres que a l’estiu protegeix del sol de ponent i refresca el vent de Mistral habitual a la regió.

Al mateix temps, els accessos i els espais comunitaris es projecten com a llocs de relació, zones intermèdies entre els habitatges i l’espai exterior. Així la passarel·la s’entén com un espai de relació, on una malla d’acer corrugat respon amb més o menys densitat a les necessitats del programa (baranes, gelosies, balcons, rec gota a gota..), podent acollir colonitzacions vegetals que sumats als pollancres, refrescaran uns espais que per la seva orientació seran molt apreciats a les estacions càlides.

El cost de l’obra s’optimitza plantejant un únic tipus d’habitatge. Aquest s’articula al voltant d’una peça central on es concentren les zones humides i els passos d’instal·lacions, organitzant-se a la seva vegada en dues parts diferenciades: 1) accés, cuina, menjador i estar i 2) les dues habitacions amb el bany que inclou la zona de rentat.

És un habitatge que gaudeix de dues orientacions oposades i que planteja una seqüència transversal d’espais: passarel·la, habitatge i terrassa, que la doten de versatilitat i adaptació vinculades a l’ús i a les circumstàncies climàtiques. La transició entre cadascun d’aquests espais es planteja des de la seva pròpia condició atenent als paràmetres d’espai, llum i temperatura. D’aquesta manera, s’entén l’habitatge porós i passant com un element que matisa la relació entre els exteriors públics i privats: forats més petits a la passarel·la que canalitzen l’aire, la llum i controlen les vistes; i una obertura més gran cap a la terrassa, organitzada en tres parts: pas, banc i ampit que permeten recolzar dos possibles posicions de taula. La terrassa amplia el programa de l’habitatge i disposa ombres i transparències suggerint sistemes passius de control climàtic.

Finalment la proposta es construeix amb materials senzills, econòmics i de baix manteniment, però amb una curosa disposició i execució. Materials que es mostren tal i com són i que, responent a determinades funcions, evolucionen en sincronia amb el pas del temps, atenent a les condicions de l’arquitectura i acceptant que la potència de la vida, allò imprevist que esdevé quotidià, preval més que qualsevol planificació prevista.