Aproximació al lloc A mitjan segle XVIII, gràcies a l'impuls polític del Marquès de l'Ancorada, l'enginyer Antonio d'Ulloa, basant-se en treballs previs del francès Carles de Lemaur comença a executar el projecte per construir una via de comunicació i transport fluvial per comunicar Castella amb Reinosa i poder arribar fins al port de Santander, servint per al transport d'excedent agrari de cereal. L'entrada en funcionament del ferrocarril va suposar l'inici de la seva decaïment, la realització completa mai va arribar a materialitzar-se. La Dàrsena del Canal de Castella a Palència pertany al ramal sud del mateix, el de més tardana construcció. És aproximadament en 1803 quan comencen les obres a la Dàrsena, eixamplament al final del Canal per a l'amarratge d'embarcacions i que permetia la càrrega i descàrrega de barcasses. Els dos edificis que la flanquegen, inicialment magatzems de gra, daten de la primera meitat del segle XX. Tot i això, donat l'estat d'abandó de les edificacions i la urbanització que el componen, la ciutat s'ha oblidat, en part, d'aquest espai. El Museu de l'Aigua constitueix una primera fase d'actuació, dotant a una de les edificacions de contingut cultural i ús, dins d'un plantejament més ambiciós que pretén recuperar la dàrsena del Canal de Castella per al seu ús i gaudi per part de la ciutat de Palència . La proposta d'urbanització global intenta recuperar la imatge del port fluvial, desfigurada per nombrosos elements de mobiliari urbà i jardineria excessivament domèstica que s'han anat afegint durant diferents actuacions realitzades al llarg del temps. Es busca amb això un espai més diàfan i clar, recuperant l'esperit il·lustrat que el va motivar i al mateix temps, fer aquest espai urbà més visible en el seu accés des de la ciutat. El museu L'edifici objecte de reforma és una de les naus que flaquegen la Dàrsena, de planta rectangular de 62,4 x 10,3 m. Es tracta d'un edifici de murs de càrrega de buits tant de portes com de finestres i una coberta resolta mitjançant una estructura regular de cintres de fusta amb tirants metàl·lics. La proposta tracta d'establir mitjançant el llenguatge de l'arquitectura el nexe d'unió entre el contingut del museu, abstracte en el seu enunciat, i el continent, neutral en la seva configuració original. Un lluerna que recorre longitudinalment el carener de l'edifici serveix com a eix vertebrador dels diferents espais del museu, qualificant la llum per a cada un d'ells i dotant a l'edifici de significació. Aquest element es juxtaposa a l'estructura preexistent sense alterar-la, acomodant-se a la seva modulació rigorosa, de manera que ambdues estructures, l'antiga i la nova, es complementen entre si des d'una perspectiva arquitectònica però també normativa. Unes "caixes" suspeses condueixen la llum fins a l'interior. El programa es divideix en tres àmbits: la recepció, administració i serveis, l'espai destinat a exposicions temporals i l'exposició permanent. La pròpia configuració espacial de la nau, estreta i allargada, estableix un recorregut seqüencial a través d'aquests espais, de manera que el visitant els descobreix sempre seguint un mateix ordre. Una font-làmina d'aigua que a part des de la sala d'exposicions temporals, travessa l'espai de l'exposició permanent, situat al final del recorregut, obligant al visitant a passejar al seu voltant. Les "caixes de llum" baixen per il·luminar exclusivament la làmina d'aigua, aconseguint que aquest sigui un espai més tènue i recollit. Els prismes penjats són al seu torn el mateix suport de l'exposició permanent, escenificada a través de projeccions audiovisuals interactives. La presència real, tangible de l'aigua i el so que genera en el seu discórrer, forma part de l'experiència sensorial del museu. Les portes i finestres de l'edifici existent són ocupades mitjançant artefactes que bé busquen conduir i tamisar la llum, com és el cas de les finestres, o dirigir la mirada, en el cas de les portes, on es constitueixen, perllongant més enllà del gruix de els murs, petits espais per al descans en forma de mirador. Solució BASF emprada En la totalitat de l'edifici s'ha utilitzat un paviment autoanivellant de ciment amb acabat de resines de poliuretà transparent mat (BASF Mastertop 544 + Mastertop TC445) Resulta un acabat òptim per al sistema de calefacció per terra radiant amb que compta l'edifici, permetent així mateix integrar fàcilment les instal·lacions elèctriques i de telecomunicacions encastats a terra. A més aquesta solució ha permès aconseguir un acabat de color no uniforme que evoqués el passat industrial de l'edifici, en continuïtat amb els murs de formigó en massa d'aquest. Les juntes realitzades en dutxo paviment reflecteixen mimèticament l'estricta modulació de l'estructura de coberta, que assumeix la càrrega expressiva de l'edifici.