Estratègies d’ordenació: L’ordenació proposada vol recollir l’hibridés i la complexitat d’espais típica del Poble Nou. Caracteritzat pels espais lliures de mida intermèdia –a cavall entre els dels teixits històrics i els del eixamples – i per la riquesa en les seves articulacions (mitjançant passatges a través d’edificis,…); per la permeabilitat cap a l’interior de mansana: per la connexió dels buits interiors amb els carrers i espais públics annexes o per la variabilitat del gra edificat.

És per això que l’edificació no s’entén com una sèrie de blocs aïllats sinó que està concebuda com una gran peça articulada de volumetria variable, d’alçada més constant al Camí antic de València i major diferència d’altura en la resta de volums, d’igual mòdul i diferent gra: l’homòleg al del seu context urbà més pròxim.

El volum més llarg afegeix una nova inflexió a les que ja té el carrer, ampliant-lo amb un espai exterior amb funció de vestíbul, per recuperar així, a partir d’una traça parcel·lària històrica, la direcció de l’Eixample. Articulat per dos volums, aquest element cerca la continuïtat al llarg de gairebé tota la dimensió de la illa, buscant la unitarietat, l’escala de ciutat, mentre que la resta de volums, de igual mòdul però de diferent alçada, d’un gra menor, parlen d’una altra escala, més propera, la del context urbà més pròxim. La variabilitat en l’alçada té relació directa amb la posició dels blocs respecte els espais públics o la dimensió dels carrers. El bloc emergent fa façana a Bac de Roda –carrer primari del Poble Nou- i a un futur espai públic ubicat en el xamfrà.

És essencial al projecte la definició de l’espai buit interior de la mansana en relació als habitatges, i la seva relació –a una escala major- amb els espais lliures de l’entorn. L’ordenació proposada configura dos paisatges interiors diferents, dos patis urbans que delimitats en planta baixa per un equipaments del barri s’estenen sobre la llosa de l’aparcament. Al pati de caràcter més obert -accessible des de l’equipament i en un futur potser des de l’espai públic contigu- s’hi aboquen els habitatges per a joves, mentre que el més enjardinat i amb major privacitat, està destinat als habitants més grans.

Els espais comunitaris exteriors, complementaris als espais interiors que ja es destinen a la sociabilització de la comunitat de veïns, en la seva planta baixa i en les primeres cobertes, que podran ser utilitzats com a espais d’ús comunitari i solàriums, no deixen de qualificar encara més l’habitatge dotacional mínim.

La urbanització d’aquest espai en planta baixa també juga a l’ambigüitat d’escales i caràcters, per una banda incorpora elements d’escala urbana, com les grans jardineres fixes, i per l’altra busca, a través del paviment de material ceràmic, l’escala més domèstica dels terrats i patis annexos. Com si els patis veïns traspassessin el seu límit, estores de diferents mides i mosaics de baldosí català colonitzen d’argila la superfície de formigó, delimitant, així, els àmbits on dipositar lliurement testos i safates de cultiu. Una agricultura domesticada, continguda en horts urbans elevats, facilita el treball de la gent gran i proporciona un pla vegetal diferent respecte dels dos nivells de la intervenció.

És en l’articulació entre les parts on els nuclis de comunicació vertical actuen com a ròtules entre els blocs. Aquests diferents volums es relacionen mitjançant espais col·lectius de distintes mesures i qualitats, espais de relació de dimensió variable i diferents situacions relatives respecte al terra i respecte el ple.

La tipologia residencial d’habitatge passant amb accés per passera, per la que s’aposta, converteix les galeries i els corredors d’accés als habitatges en protagonistes d’aquests espais híbrids, en espais de trànsit entre l‘interior i l’exterior, a cavall entre el privat i el col·lectiu.

La unitat d’habitació mínima amplia, així, el seu llindar i s’apropia d’aquests carrers de panot en alçada –corredors oberts en els blocs per a joves i galeries tancades en els de la gent gran- que es converteixen en espais d’oportunitat per a l’intercanvi, on la mobilitat dels panells de protecció visual o la transparència donen flexibilitat al tancament i permeten diferents apropiacions de l’espai col·lectiu.

L’agrupació dels nuclis humits en un banda estreta de l’habitatge –a més de concentrar i facilitar el manteniment de les instal·lacions des de l’exterior a l’habitatge- allibera la resta de l’espai afavorint distintes distribucions i la millor relació amb aquests espais intermedis entre el domèstic i l’urbà.

Els plecs de l’edificació potencien les vistes creuades i multipliquen les seves cares, mentre que les fissures en el seu perímetre continu provoquen continuïtats visuals amb l’exterior. Continuïtats visuals que a dia d’avui no sempre són físicament possibles però que esdevenen estratègiques. L’encadenament de transparències, a banda de donar la dimensió transversal total de la mansana Cerdà, deixa tafanejar, mostra escenes superposades, el trànsit des del carrer als espais interiors col·lectius fins arribar a l’àmbit del privat.

L’epidermis del projecte juga constantment a dues bandes: per un costat, a la unitarietat del conjunt residencial i per l’altra, a la diferencia entre tipus d’habitatge, a la diferència entre blocs i orientacions.

La repetició de mòduls i de materials i la diferencia en la seva composició i localització busquen per una banda, fer evidents les diferencies i repeticions en la orientació o en l’ús, i per l’altre reforçar complicitats o autonomies, sempre intentant no dinamitar la percepció de conjunt.

L’edificació es tanca als carrers amb un únic tipus de pell i un únic color, el blanc, que configura la carcassa més gruixuda i menys perforada de les seves façanes exteriors, que es diferencien entre elles pel ritme compositiu i les agrupacions a diferent escala de les seves obertures. I s’obre a l’interior, amb una aparença més complexa, composta per la successió de pells i tamisos: un pla de tancament de vidre i color i un de gelosies metàl·liques, fixes i mòbils, que configuren el llenç, tens, del seu pla exterior.

La pell –de monocapa i amb obertures menors- pertany, doncs, a la mateixa família en les façanes a nord i a oest, amb subtils diferències: com l’abundància d’un cert tipus d’obertura, el canvi de sentit dels mòduls que es repeteixen o la seva agrupació. I en canvi forma part d’una altra família – una doble pell, una interior de taulers d’aglomerat de fusta hidròfugs i pintada de colors, i un pla exterior amb barana metàl·lica i gelosia de deployé- en les façanes a sud i a est.

La composició de les obertures en les façanes més massives es basa en la repetició de tres tipus: dos de proporcions més llargues i estretes i un de quadrat. L’argument compositiu segueix un fil conductor i transita entre els diferents blocs, fent que la densitat de les perforacions o el canvi en la seva direccionalitat, segons el format de la façana o l’ús que s’hi desenvolupa al darrera, aporti màxima variabilitat dins d’un cert ordre complex. La repetició de les obertures formant quadrats composats per quatre agrupacions de finestres dobles en totes elles, a banda de d’aportar unitarietat al conjunt, dóna una escala major alhora que un major gra de perforació. Aquest recurs s’accentua en la façana, a nord, de major privacitat a l’interior d’illa.

En les façanes a sud, majoritàriament interiors, les envolvents vidriades dels nuclis de comunicació vertical estan protegides per una gelosia metàl·lica fixa, la mateixa que protegeix l’ampit de les finestres en les façanes a nord i que es repeteix, en versió de panells mòbils en els balcons, orientats a sud, dels habitatges per a gent gran. Aquests fan el trànsit entre blocs i fins i tot passen a primer pla en el cas del carrer Espronceda per a convertir-se en façana.

Al desdoblament de plans i a la variabilitat que provoca la mobilitat de les proteccions solars, se li sumen la multiplicació d’ombres i l’explosió de color. També en aquestes façanes més domèstiques, el color reprèn la dialèctica entre les parts i el tot. A través de la seqüència en la gradació del pixel·lat els blocs s’acoloren amb tonalitats diferents que transiten entre el verd llima del carrer, la gamma dels blaus i liles interiors per acabar amb els granes que emergeixen per confondre’s amb el cel.