EDIFICI 111

Aquest edifici de 111 habitatges socials es troba al límit oriental de la ciutat de Terrassa, enfrontat a un parc natural de pins i rieres seques. Aquesta situació perifèrica, de lloc molt obert, ens va fer pensar des del inici en proveir als seus habitants de un pati que donés una primera escala comunitària amb la que enfrontar-se a aquest gran buit.

L’espai interior de l’illa es converteix en una plaça semipública, fonamental per a la vida de l’edifici: tots els habitants accedeixen des del carrer per aquest centre d’illa, un lloc de creuaments i trobades, amb jocs per als nens, testos de flors, bancs i una font. Des d’aquest àmbit es dirigeixen a la seva porteria i al seu habitatge, en una progressiva seqüència d’escales.

Aquest accés defineix la illa com un element intermedi entre ciutat i paisatge, i a la vegada soluciona el traspàs entre carrer i habitatge, en un esforç per dissoldre els límits entre el públic i el privat. Tractant-se d’habitatge social de dimensions reduïdes, el projecte proposa una extensió d’aquests habitatges en terrasses, balcons, vestíbuls de planta baixa, plaça d’accés... una sèrie d’espais intermedis que fan que l’habitatge no es limiti solament a l’espai interior de la casa, sinó que s’estengui més enllà de la seva superfície interior.

L’espai del pati es converteix així en un buit que connecta i relaciona als veïns entre sí, facilitant la vida en comunitat que poc a poc es comença a establir a l’edifici, deixant de ser una sèrie d’habitatges individuals per passar a ser un edifici comunitari, un petit barri en sí mateix. D’aquesta manera, els habitants comencen a conèixer-se i comptar els uns amb els altres, s’ajuden en temes quotidians i s’acompanyen en el dia a dia. El projecte intenta d’aquesta manera evitar l’aïllament i convida a participar en el fet social i de relació veïnal.

Els habitatges.

Tots els habitatges són passants, de carrer a pati: així s’aconsegueix una ventilació creuada i tenir front a aquestes dues situacions urbanes. Les zones socials de la casa (sala d’estar, menjador, terrassa) estan orientades cap al pati comunitari, insistint en la idea d’intercanvi (de mirades, de salutacions...) entre veïns a través d’aquest centre d’illa. A la vegada, els dormitoris estan orientats cap els carrers circumdants, més tranquils per a dormir.

Als habitatges s’han tancat tan sols dues habitacions: un dormitori i un bany. La resta de l’habitatge és continu, els espais passen d’un a l’altre en una cadena de situacions que condueixen de nou a la visió del pati d’accés i al bosc de pins proper.

La continuïtat entre espais la dirigeix un moble central d’electrodomèstics, un pivot que organitza el traspàs entre la part més privada i la més pública de la casa. A la vegada, el moble té una doble funció: per un costat organitzar les tasques domèstiques internes de l’habitatge i per l’altre alliberar espai al seu voltant per a un ús més social: rebre convidats.

Les tasques cícliques de cuinar, rentar, planxar... queden a la vista de la resta d’ocupants, convidant-los a participar en la seva realització. És un assaig per evitar les habitacions tancades, on tradicionalment aquestes accions tenien lloc sense que ningú més sabés de la seva periodicitat.

La situació passant dels habitatges proveeix, a més de la ventilació creuada, de bona il·luminació natural a totes les estances. Unes persianes abatibles, que es poden plegar i projectar com un tendal, permeten un control dels canvis de temperatura. Són sistemes tradicionals i passius de control ambiental.

Façana de formigó.

Al tractar-se d’un barri de nova creació, ens preocupava la poca personalitat d’aquestes àrees noves de la ciutat, on tarda molt de temps en arribar el comerç i la vida dinàmica a les seves plantes baixes. Amb aquesta preocupació, vam pensar que l’edifici no tingués que esperar a que arribés la “urbanitat” i que s’identifiqués des del moment de la seva construcció amb el paisatge davant seu, dialogant amb ell i aconseguint una personalitat pròpia. Així es com vam començar a pensar en una façana de formigó, amb molta textura, amb clarobscurs, que pogués enfrontar-se al paisatge erosionat i a la textura dels pins que l’envolten.

Aquestes façanes de formigó són portants i van ser modelades in situ, amb motllos de poliestirè expandit, utilitzats aquí per primera vegada. Aquests motllos es fabriquen a indústria, per reduir temps de construcció, equilibrant així el temps més lent i meticulós de la construcció de formigó in situ.

El resultat és una façana marcada pel ritme de llum i ombra, on les marques i rastres que han anat quedat al construir la façana s’han deixat a la vista, fent evident el procés i la dificultat que ha comportat la seva construcció.

Aparcament.

L’arribada en cotxe és a través d’un aparcament obert, amb llum natural, des de on hi ha connexió visual amb la plaça i les terrasses de l’edifici. Això és possible gràcies als dos grans forats oberts a la plaça central, que permeten vistes llargues en sentit vertical i que omplen l’aparcament de llum, a la vegada que fan lloc a tres grans Tipuanes, de flor groga.

Aquestes tres acàcies, plantades a la part més baixa del terreny, creixen fins al nivell de la plaça, connectant tota la secció i posant l’edifici i els veïns en relació directa amb el paisatge i la seva forta topografia.